En la indústria fustera
catalana “hi ha pocs [processos productius] i en general no
destaquen per la seva complexitat tecnològica” (1). En ser poques
les indústries que demanen fusta de qualitat o que donen un ús
concret a determinades
espècies, no s'estimulen les inversions en silvicultura.
Una situació similar es
dóna a la regió de Gaspésie, al Quebec (Canadà), al límit sud
del bosc boreal. Les espècies més abundants són els gèneres
Abies, Picea, Betula i Populus, amb una
menor proporció de Thuja i Acer. Malgrat l'abundància
dels recursos (més del 80% de la superfície és arbrada i pública)
i l'existència de transports ( ferrocarril, ports marítims i una
àmplia xarxa de pistes forestals), la regió és poc poblada i, les
indústries, poc presents. Aquest fet s'explica en gran part per la
llunyania dels grans centres urbans i de consum com les ciutats de
Quebec, Montreal i Halifax.
Avui dia, les dues
empreses papereres de la regió estan tancades i les serradores,
principalment de coníferes, produeixen només peces de primera
transformació amb molt poc valor afegit. Als patis s'amunteguen
tones i tones de subproductes de fusta que no tindran cap ús, ja que
a la regió no es fabrica ni biomassa ni taulers de partícules.
L'enviament d'aquests subproductes a les regions veïnes més
industrialitzades és difícil, ja que el transport els encareix i
els resta competitivitat. Algunes espècies, com la Thuja
occidentalis, no tenen comprador (malgrat que la seva fusta sigui
naturalment imputrescible) i per això es desaprofiten exemplars de
qualitat que queden al terra del bosc.
La conseqüència de tot
això és la simplificació de la silvicultura, majoritàriament
extensiva. Les inversions de l'estat s'enfoquen sobretot a seguir
proporcionant feina als treballadors forestals, ja que fins ara les
mesures per atreure noves indústries fusteres a la regió han estat
infructuoses.
Per evitar que aquesta
situació extrema arribi a Catalunya i perquè els nostres boscos es
puguin seguir gestionant adequadament, cal que la demanda de fusta
sigui activa i diversa. Tal com proposa l'investigador del CREAF
Enrique Doblas, cal augmentar la valorització de la fusta, crear
xarxes de valorització multidisciplinàries i desenvolupar cadenes
de valor completes. En resum, cal portar la fàbrica al bosc.
(1) Correal Mòdol, E. 2015. Usos
de les fustes a Catalunya.
Dins Direcció General d’Alimentació, Qualitat
i Indústries Agroalimentàries, La
producció i la transformació de la fusta a Catalunya,
Dossier Tècnic núm. 77.
p. 7-10.
